L'Aniversari de'n Pau

Era un dissabte de Novembre. El 17 per fer just. Es va aixecar un bon dia: 20 graus al sol i una miqueta més fred a l'hombra. Aquell dia no vam matinar gaire. -Sabíem que la festa de la nit s'allargaria i no volíem estar adormint-nos després del dinar amb quatre copes de vi-. A més era una celebració d'aquelles que acostumen a sonar fort i no ens la volíem perdre. Esmorzar suau. En un parell d'horetes hem d'estar a la lluna i els menús d'en Vilardell són per gaudir-los.

Vam arribar els últims (ja sabeu: les dones

sempre triguen una miqueta més en arreglar-se) a l'entrada ens trobem la Nina. -Estamos todos sentados- Comencçaven a demanar... Canelons de l'àvia i cabrit, tot plegat al més pur estil de'n Villy que tots coneixem i que tant ens agrada. Un dinar esplèndid amb tots els "ets i uts" i unes sorpreses per al Pau (el petit de la colla que ens recorda any rere any que els dies passen per a tots): Una barbacoa XL per la seva terrassa, un ram de roses de mà de dues francesetes i l’aparició d’una rosseta (molt mona ella) que va fer acte de presència i posterior companyia havent dinat. La Sara. Algun free-lance li va regalar alguna coseta més, crec. -Una D&G, era?-. El Pau en fa 30!

Com si d'una tarda de reemember es tractés, aprofitant la proximitat del lloc i donat que eren les cinc de la tarda i gaire cosa més oberta podíem trobar, ens plantem al "Ya lo sabes". Uns en moto altres en taxi, la Nicole cap a casa a cuidar el nostre futur Dundee, l'Anna com una campiona i el Joan fent de cangur mentre la Marta fèia petar la xarrada tot recordant vells temps. El Gusi i l’Anna no van poder assistir-hi.

Una trucada a mitja partida de billar: -"Nem a llises?"- La Mercè desde Gràcia. Un compromís. Divisió del grup. Salvatore al capdavant, seguit de les dues francesetes el Coro que s’apunta i la Marta hi va al darrera. La resta, cansats d’intentar fer anar el “301” o el “Cricket” i de ficar la negra sense voler i conseqüentment perdre la partida, també marxem; però a Can Font. Les deu de la nit. Dos calaixos, dues pizzes, dues ampolles de wisky, dues de cola, dues de Taronja… De tot en teníem dos. Truquen a la porta… -El veïns? -. No! El segón grup… Ja no recordàvem que també érem dos grups! Comença el “hooliganisme”. Capell de palla en testa, cubalibre en mà i brincant damunt la gent, el nostre estimat Coro va continuar fent de les seves. De tant en tant ens deixava respirar i desapreixia.

Es va fer tard. Les dues o tres partides amb el castell de fusta no van servir per acabar d’omplir l’estona d’hiperactivitat; la pizza no venia pas de gust i l’alcohol s’exhauria. El volum de la música havia d’anar baixant i les cares del personal demanàven treba. El Coro cau rendit al llit segons després de les acusacions del benjamí: “-Quina manera de buclejar!”- Hi ha una primera estampida després que marxessin C&N. Nosaltres ja estem a casa; així que si algú es vol quedar ja ho sap; nosaltres ja no sortim d’aquí. En Vilardell continua la seva persecució personal. Xt i Berni es posen la jaqueta però no marxen. El Colom alça el vol amb una exhibició de poliglotisme (com poligloteja...) i ens acaba convencent: -Definitivament, el Salva, sí sap prlar francès-. Marxen tots i ens fiquem al llit.

D’ara en endavant tot el que va passar ja gairebé tots ho sabem; així que: qui encara no n’estigui al corrent, doncs que la propera vegada faci tots els possibles per assistir-hi. Us deixo amb un relat d’en Salvatore on explica la recta final de la nit i unes fotos de l'aspecte que deuríem dur tots aquella nit.

Create a Free Slideshow

La cosa fue más o menos así:

Entre las 06:00 i las 06:20 hubieron 6 ó 7 llamadas del Xitan y el Coro pidiendo guerra: -“Que venimos!”-. Y yo... -“Que no! que para nada!”-. Hay que decir que la escenita en la calle marina era pa verla: el “maestro” apoltronao en el sofá con la bigotes y yo en la camita con la bombones.

La cosa prometía, pero los muy cabrones, pasando de mis indicaciones de anfitrión se plantan en mi casa con el pedazo de “churro” de encontrarse la puerta de abajo abierta y la de arriba sin cerrar. –“As usual”…-Con lo que ni “shorts ni lazies” y al más puro estilo Corcuera se meten pa'dentro, le joden el plan al otro, me sacan de la cama y nos metemos (todos) en una vorágine de cantos gitanos... Xtian a la guitarra, cánticos fungoleros (corito dirigiendo: Comment tu t'appelle?...), melés sobre las gabachitas alineadas en el sofá.

En el momento, que era de esperar, de "me bebo lo que sea... pero que tenga alcohol" aun salieron un par de reggaes espléndidos a guitarra y percusión africana y una más que memorable versión de Edith Piaf de boquita de Clara y guitarra del Xtian (la 4ª cuerda rota e inafinable).

Cuando algunos ya caian en manos de morfeo y no había más birra que derramar por los suelos... Puse Stairway to heaven, cara de pocs amics y parece que la gente me entendió... Se piran los tres mosqueteros y me quedo con las dos gabachitas y con cara de "ayayaylaquesemevieneencimaconelsueñoquetengo" y a los diez miniutos me dan las gracias y se me despiden " a la prochaine" ... ooooooooooooo que pena. Con el gustito que da hacerse mimos en ese estado!

Anyway! Fue una gran noche! Sobretodo pal corito que estaba imparable... como pa decirle que no! Que peña! …Y que os siga queriendo despues de veros asín!

Love you all! Salvatore "stilljajajajajajaja" Luciano.